Article enviat per Pere
Gorostiza
Lynn Margulis (1938-2011)
va morir fa pocs dies, el 23 de novembre de 2011. Encara que Lynn Margulis no
està viva com a persona, el seu record es mantindrà sempre viu en les persones
que
la van conèixer i les seves idees són ja en les pàgines del llibre de la
història de la biologia. El 1995, en una conversa amb un estudiant de segon
curs de biologia de la Universitat d’Oviedo vaig dir-li que tot just havia
sortit l’edició castellana del llibre Microcosmos, de Lynn Margulis, que
jo havia traduït. “¿Lynn Margulis es la misma persona que explicó el origen
de la célula eucariota con la teoría de
la endosimbiosis seriada?”, va preguntar. “La misma”, vaig
respondre-li jo. “Me lo contaron en primero, pero … ¿por qué no me dijeron
que Margulis era una mujer… y ¡que estaba viva!?” I és que la biòloga
nord-americana Lynn Margulis el 1995 ja s’havia guanyat —merescudament— un lloc
en la història de la biologia del segle XX i no únicament per aquesta teoria.
Però, ¿què és
això de l’endosimbiosi seriada? És el fenomen evolutiu que explica l’aparició
de la cèl·lula eucariota en la història de la vida a la Terra. Les cèl·lules
eucariotes són les que tenen nucli, on es troba la major part de seu material
genètic, en forma de cromosomes; són les cèl·lules que formen, entre d’altres,
les plantes, els fongs i els animals. Des de l’origen de la vida —algun moment
entre fa 3500 i 3800 milions d’anys— els únics éssers vius que hi havia a la Terra
eren bacteris, unes cèl·lules en les quals el material genètic es trobava
dispers en el seu interior, que era molt senzill, sense l’estructura complexa
de les cèl·lules amb nucli, plenes de compartiments. Aquestes cèl·lules sense
nucli són les cèl·lules procariotes. Podríem comparar la cè·lula procariota a
una cabana –o a un modern loft—on es fa vida en una sola habitació.
La cèl·lula
eucariota, en canvi, seria una casa amb habitacions separades per a cada
activitat. I de la mateixa manera que hi ha cases amb categories diferents, des
de molt senzilles fins a grans palaus, també hi ha cèl·lules eucariotes molts
senzilles i d’altres que són palaus de la citologia. La transició de la
cèl·lula procariota a la cèl·lula eucariota és un pas evolutiu molt gran —per a
molts científics, el más gran en la història de la vida a la Terra— que no pot
explicar-se per canvis graduals al llarg del temps causats per mutacions que es
van seleccionant. A l’interior d’aquelles cèl·lules que apareixen en el
registre fòssil de fa uns 1800 milions d’anys, a més de la membrana que envolta
el nucli, hi havia uns circuits formats per canals membranosos. I en el seu
citoplasma (la part interna de la cèl·lula), hi havia uns orgànuls que usaven
l’oxigen que trobaven en aquell ambient i que es reproduïen de manera autònoma,
independentment de la reproducció de la cèl·lula; eren els mitocondris. Algunes
cè·lules eucariotes primitives tenien també uns altres orgànuls amb clorofil·la
que feien la fotosíntesi i que, com els mitocondris, tenien el seu mecanisme de
reproducció propi: eren els plastidis o cloroplasts.
La teoria de
l’endosimbiosi seriada explica l’aparició de les cèl·lules amb nuclis,
mitocondris i cloroplasts com a resultat de la cooperació entre cèl·lules que
tenien funcions diferents i que van establir unions permanents, fins a
esdevenir organismes estables, els anomenats protists (organismes eucariotes
unicel·lulars), que eren quimeres de la biologia. És una idea que, tot i haver
estat desenvolupada per Margulis en les darreres dècades del segle xx, ella
mateixa va dir que no era seva, i que el mateix terme simbiogènesi va ser
encunyat el segle XIX pel científic rus Konstantin Sergeivitx Mereschkovskii
(1865-1921) per explicar la presència de les unitats fotosintètiques que es
trobaven en organismes heteròtrofs tan diversos com les hidres, les diatomees o
les plantes. Margulis va estudiar també
les relacions simbiòtiques entre organismes de grups diversos i que, tot i ser
entitats clarament diferenciades, conviuen de manera tan íntima que en molts
casos la convivència ha esdevingut necessària o fins i tot indispensable per
als dos organismes. És el que passa amb els animals remugadors o amb els
tèrmtis i els microorganismes que viuen en els respectius aparells digestius,
que els els ajuden a païr l’aliment (l’herba en el cas dels remugadors i la
fusta en el cas dels tèrmits), iniciant el procés metabòlic de la digestió.
El renom de Lynn
Margulis en el món de la ciència li ve també per contribucions en altres camps
del pensament biològic. Seguint l’esquema de Robert H. Whittaker, Margulis va
popularitzar la classificació primària dels éssers vius en cinc regnes:
bacteris, protists (o protoctis, com ella preferia anomenar-los), plantes,
fongs i animals. Cal destacar també la seva col·laboració amb James Lovelock,
en el desenvolupament de la teoria de la geofisiologia (o teoria de Gaia), que
considera la Terra com un sistema integrat en què els éssers vius i els factors
geològics i atmosfèrics interaccionen els uns amb els altres i s’influeixen
mútuament. Margulis va aportar les bases biològiques que van servir per
explicar el funcionament de Gaia i les anomalies que Lovelock va detectar en la
química de l’atmosfera del nostre planeta, molt diferent de les atmosferes dels
planetes veïns Venus i Mart. En la realització del projecte del Museu Blau, el
fil conductor de la història de la Terra que s’hi explica, ha estat aquesta
visió integradora del planeta com un conjunt en què les seves parts són
inseparables i que al llarg de l’evolució s’han influït i segueixen fent-ho.
Robert Aumann, un
dels guardonats amb el premi Nobel d’Economia el 2005, va desenvolupar alguns
models matemàtics per demostrar que, quan hi ha una interacció continuada entre
dues parts durant un llarg període de temps, la cooperació pacífica sol ser una
mesura equilibrada per evitar conflictes. La cooperació consisteix a dirigir
els esforços de les diverses parts vers uns objectius comuns, normalment
treballant també en comú, en comptes de fer-ho de manera separada i competint
els uns amb els altres. Al llarg de l’evolució de la vida, i ens diferents
nivells de l’estructura biològica, la cooperació també ha demostrat ser una
estratègia molt eficaç. I la vida de Lynn Margulis va ser també un model de
cooperació. Li agradava compartir les seves idees i era del parer que la unió
fa la força. Va col·laborar amb investigadors i grups d’altres universitats i
centres de recerca a diversos llocs del món. Al llarg de tres dècades va
mantenir estrets lligams amb Catalunya, a través de la seva col·laboració amb
el grup de recerca dirigit per Ricard Guerrero, catedràtic de la Universitat de
Barcelona, i també amb el que Isabel Esteve dirigia a la Universitat Autònoma
de Barcelona.
Amb ells va
treballar en l’estudi ecòlogic de les poblacions microbianes del conjunt del
llac i llacunes de Banyoles i posteriorment en l’estudi dels tapissos
microbians del delta de l’Ebre. Entre altres fruits d’aquesta recerca, a
l’estanyol Cisó, a Banyoles, es va aïllar un bacteri que practica la depredació
(Daptobacter), un tipus de comportament molt poc freqüent en els procariotes. I
en el delta de l’Ebre es va trobar una espiroqueta (un bacteri que te forma de
tirabuixó) gegant (Titanospirillum), que Margulis anomenava familiarment
“l’espiroqueta catalana”. Si la conversa que vaig mantenir amb l’estudiant
d’Oviedo el 1995 es reproduís avui, ja no podria dir-me, com aleshores “…¡y que
estaba viva”. Malauradament, Lynn Margulis va morir fa pocs dies, el 23 de
novembre de 2011. De tota manera, encara que Lynn Margulis no està viva com a
persona, el seu record es mantindrà sempre viu en les persones que la van
conèixer i les seves idees són ja en les pàgines del llibre de la història de
la biologia.
Més sobre Lynn
Margulis: http://lectoracorrent.blogspot.com/2011/11/sobre-lynn-margulis.html
Article publicat
per Mercè Piqueras, biòloga, dedicada a la divulgació, l'edició científica i la
traducció, coordinadora científica de l'exposició "Planeta Vida",
del Museu Blau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada