Aquest article està copiat i traduït al català del meu bloc en castellà: https://oldcivilizations.wordpress.com/ Disculpeu si trobeu errors de traducció. De totes maneres agrairé em comuniqueu possibles errades.
Silenciats durant
dècades, les dificultats energètiques que pateix el planeta al segle XXI està
revifant l'interès, entre la pròpia comunitat científica, pels científics
heterodoxos. L'existència de l'èter i de
l'energia "punt zero", antigravitatoria o el orgón situa el debat
científic actual a un pas de l'espiritual.
Encara que en les diferents tradicions espirituals sempre s'ha cregut en
l'existència d'aquesta energia il·limitada, Nikola Tesla va ser el primer científic
modern que va formular una teoria sobre ella;
a la fi del segle XIX la va anomenar "energia còsmica". I no es va quedar aquí; fins i tot la va portar a la pràctica. El 1931, el convertidor d'energia de Nicola
Tesla va posar en funcionament un luxós cotxe, marca Arrow, portant-lo fins arribar
als 128 km / hora. Amb matisos molt
subtils, l'energia còsmica de Tesla ha estat rebatejada posteriorment com
"energia taquiònica".
Durant el segle XX, la física quàntica va tornar a
emparentar a la ciència amb l'alquímia.
A la llum d'experiments avui assumits per la ciència oficial, molts
conceptes s'estan redefinint, i altres, semblen difusos, pel que ens movem per
terrenys movedissos. ¿S'imaginen el que
seria el nostre món si poguéssim tenir energia lliure? Segons Nikola Tesla "La potència elèctrica
està present per tot arreu de forma il·limitada i pot fer funcionar tota la
maquinària del món sense necessitat de carbó, petroli, gas ni cap altre
combustible". Albert Einstein
ens diu: "La majoria de les idees fonamentals de la ciència són essencialment
senzilles i per regla general poden ser expressades en un llenguatge
comprensible per a tots". I
Arthur C. Clarke afegeix: "Qualsevol tecnologia prou avançada és
indistingible de la màgia".
Ciència i màgia es confonen. La ciència ha creat complexes formules
matemàtiques, vocabularis foscos i caixes negres per apartar el poble del poder
de la tecnologia. L'energia taquiònica
alberga similituds amb el "orgón" de Wilheim Reich. Ambdues tenen connotacions místiques, encara
que el orgón està més relacionada amb la vibració. El orgón o energia orgónica és una idea
proposada i promoguda en la dècada de 1930 pel psicoanalista Wilhelm Reich
(1897-1957), que va crear originalment aquest terme per descriure una força
vital universal. La idea va ser ràpidament
desacreditada i descartada, i el consens actual de la comunitat científica és
que la teoria orgónica és un exemple de pseudociència. Reich, originalment part del cercle de
Sigmund Freud a Viena, creia que el concepte de libido de Freud tenia en realitat
una base biològica, i va desenvolupar una pràctica terapèutica ostensiblement
dissenyada per alliberar aquesta energia corporal, ja que -d'acord a Freud- la
salut mental depenia d'un flux libidinal sense inhibicions. Aquesta teoria biofísica eventualment va
culminar en el desenvolupament del concepte de orgó (paraula derivada de la
mateixa arrel que "organism" i "orgasme"),
que segons Reich era una substància sense massa i omnipresent, similar a
l'èter, però fortament associada amb l'energia vital en lloc de la matèria
inert. La orgonita és una substància
composta per brins de metall, quars i resina de polièster en proporcions
aproximadament iguals, que ordenaria i potenciaria aquesta energia segons les
tesis de Reich. L'invent de la orgonita
s'atribueix al doctor Wilhelm Reich, qui hauria descobert una energia vital
(conceptualment similar al prana, qi, kundalini, etc., de
diverses religions i filosofies místiques orientals) present a tot arreu, però
que pot ser bàsicament positiva o negativa, tenint, segons aquesta polaritat,
efectes bons o dolents sobre els organismes vius. Segons la seva teoria, la orgonita "ordena"
aquesta energia provocant conseqüències positives en l'entorn més
immediat.
Hi ha diversos tipus de comunitats al voltant d'aquest
tema, algunes pertanyen a creences minoritàries que empren la orgonita com a
eina, altres busquen negoci amb la venda de dispositius de orgó, però cap ha
demostrat científicament cap de les utilitats que li atribueixen a la orgonita. La orgonita i els seus suposats beneficis
entrarien doncs en el camp de la pseudociència, ja que no existeixen estudis
científics fiables que el puguin convertir en un camp científic comprovable, i
experimentat segons el mètode científic.
El heterodox psicoanalista alemany, un altre dels innombrables de la
ciència oficial, va conèixer en vida les mateixes calamitats que altres
heterodoxos com Tesla o Schumann. El seu
treball va ser censurat per un organisme tan aliè a les qüestions científiques
com el FBI. En essència, els defensors
de l'energia "punt zero" argumenten, recolzant-se en els fonaments de
la física quàntica, que "l'espai no és buit, sinó que està submergit en
un camp magnètic molt concentrat, compost de partícules que es mouen més
ràpidament que la llum i que constitueixen una font d'energia lliure, situada
fora del camp electromagnètic, independent de la llum i el sol". La ciència oficial, per la seva banda,
replica que, tant a l'interior de l'àtom com del cosmos, on no hi ha matèria
(partícules, planetes o sols) existeix buit, és a dir, no hi ha res, inclòs
energia. No obstant això, els
experiments amb acceleradors de partícules i el descobriment de l'antimatèria
han tendit un pont entre les dues postures, que el Zen ja va anticipar al
sostenir que "la natura última és buit" i "el tot està
contingut en el no res". Tot
això desemboca en diverses preguntes filosòfiques que avui dia divideixen als
propis científics: el buit és absència de matèria però també d'energia? En 1915 Reuters va informar que Nikola Tesla
i Thomas Edison compartirien el Premi Nobel de Física d'aquell any. Nombrosos mitjans informatius de tot el món
van publicar aquesta notícia com a veritable.
No obstant això, la distinció mai va ser rebuda per cap d'aquests dos
científics. Ningú coneix la veritable
història, però molts creuen que Nikola Tesla es va negar a acceptar el
premi.
El seu treball va ser aprofitat per altres per generar
fortunes; però ell va viure els últims
anys de la seva vida en extrema pobresa i va morir sense cap reconeixement. Si és veritat que Tesla va rebutjar el Premi
Nobel, aquest fet es va deure segurament a una qüestió de principis. Des de la perspectiva de Tesla, Edison era un
simple inventor que va desenvolupar diversos dispositius científics molt útils.
Ell es considerava a si mateix un
descobridor de nous principis científics, i només incidentalment, un
inventor. Segons Tesla un descobridor
sobrepassava en importància a un inventor.
Altres creuen que va ser Edison el que va rebutjar el premi. Potser era una manera de manifestar el seu
enuig per la renúncia de Tesla a la Companyia Edison i el seu ingrés a
Westinghouse, l'empresa competidora. Qui
era aquest geni tan admirat durant el segle XIX? Nikola Tesla va néixer el 1856 en el si d'una
família sèrbia que vivia en una ciutat croata del sud de l'Imperi
Austro-Hongarès. El seu pare va
abandonar la carrera militar per convertir-se en sacerdot de l'Església
Ortodoxa Sèrbia. Si bé la seva mare no
va rebre educació formal alguna, era brillant i tenia una memòria
excepcional. Tesla sempre deia que la
seva mare era la font de les seves capacitats intel·lectuals. La seva matèria favorita a l'escola eren les
matemàtiques. Si li donaven a resoldre
un problema, no necessitava d'una pissarra o un full de paper. Tesla tenia l'extraordinària capacitat de
registrar en la seva ment tots els passos necessaris per solucionar el
problema, com si ell mateix ho hagués inventat.
Aquesta habilitat per a resoldre problemes matemàtics i visualitzar
dissenys d'enginyeria li va ser de gran utilitat en diferents etapes de la seva
vida. Nikola tenia una memòria
prodigiosa i era un àvid lector. També
va aprendre diversos idiomes. Això li va
permetre accedir a textos escrits en diverses llengües. Des de la seva més primerenca edat, Tesla
armava complexos dispositius mecànics amb qualsevol material que tingués
disponible. Durant la seva joventut es
va dedicar tant a l'estudi que la seva família va témer per la seva salut.
El seu pare va advertir que l'enginyeria, disciplina que
requereix anys d'intensos estudis, ia la qual aspirava Nikola, podia
comprometre el seu benestar físic i mental.
Va intentar convèncer, llavors, que prengués els hàbits religiosos. Al llarg de la seva carrera Tesla va patir
diverses malalties generades per la seva extremada dedicació a la feina. Malgrat la seva debilitat física i d'haver
contret malària, Nikola completar amb èxit la carrera d'enginyer. Va ser durant aquest període que Tesla va
decidir dedicar la seva vida a l'experimentació elèctrica. En retornar a la seva llar, els seus pares li
van manifestar la seva preocupació, ja que la seva salut encara era feble, i
van insistir novament perquè seguís una carrera religiosa. De seguida, Nikola rebre altres contratemps
en contreure còlera i rebre la crida a files de l'exèrcit del seu país. Tesla es va desanimar fins al punt d'estar a
la vora de la mort. Sabia que de
sobreviure al còlera, havia d'entrar en l'exèrcit i després continuar una
carrera religiosa. Es desespera i en el
seu llit de malalt estava tot el temps malhumorat. En percebre el seu estat, el seu pare es va
penedir i li va donar permís perquè seguís la carrera d'enginyeria
elèctrica. Mentre estava a la
Universitat, Tesla va pensar que podria ser possible operar un motor elèctric
sense espurnes. Però el professor li va
dir que tal motor requeriria una perpètua moció, i per això, era
impossible. Tesla estava determinat a
provar que el seu professor estava equivocat.
En aquest temps (1889), tot i la mofes dels professors, Tesla va
patentar el generador de corrent altern.
Durant aquesta dècada, va investigar intensament altres mètodes de
generació d'energia, incloent un col·lector de partícules carregades, patentat
el 1891. Quan el New York Times, al juny de 1902, va publicar un article sobre
un inventor que afirmava que havia inventat un generador elèctric que no
requeria una font externa de combustible, Tesla li va escriure a un amic, que
ell ja havia inventat tal dispositiu.
Tesla pregonava que la invenció era un generador elèctric que no
consumiria cap combustible. Tal
generador seria el seu propi motor principal i era completament impossible,
segons els científics moderns.
D'altra banda en aquella època tots "sabien"
que una màquina més pesada que l'aire no podia volar. Violaria les lleis de la física. Aquesta era l'opinió apresa de pràcticament
tots els anomenats experts en la matèria.
Per exemple, Simon Newcomb va declarar en 1901: "La demostració
que cap combinació possible de substàncies conegudes, formes conegudes de
màquines i formes conegudes de força, poden ser unides en una màquina pràctica
per la qual l'home volaria llargues distàncies a través de l'aire"
. Afortunadament, unes poques persones,
com els Germans Wright no van acceptar tals pronunciaments. Ara acceptem normalment el vol d'objectes més
pesat que l'aire. Ara, físics i altres
científics estan dient coses similars en contra de la idea de les tecnologies
d'energia lliure. Utilitzen termes
negatius, com ara pseudociencia i moció perpètua. I citen lleis físiques que asseveren que
l'energia no pot ser creada o destruïda (1ª llei de la termodinàmica), i hi ha
sempre una disminució de l'energia útil (2a llei de la termodinàmica). Les invencions d'energia lliure són
dispositius que poden captar un il·limitat subministrament d'energia de
l'univers, sense cremar cap mena de combustible, creant la solució perfecta a
la crisi mundial d'energia i la seva contaminació associada, degradació i
destrucció del medi ambient. Al contrari
dels dispositius solars o de vent, els dispositius d'energia lliure necessiten
poca o cap capacitat d'emmagatzematge d'energia, perquè poden captar tanta
energia com es necessiti i quan es necessiti.
Apropiadament dissenyats, els dispositius d'energia lliure no tenen cap
mena de limitacions. En el periòdic
Brooklin Eagle, Tesla va anunciar, el 10 de Juliol de 1931 que: "Jo he
atrapat els raigs còsmics i els he fet operar un dispositiu de moviment".
Què són els raigs còsmics? El nostre planeta rep
constantment una pluja de partícules carregades . Cada segon 1000 partícules
per metre quadrat colpegen les capes més exteriors de l'atmosfera terrestre.
Aquest flux de partícules (anomenat raigs còsmics), provinent majoritàriament
de la nostra Galàxia, i consisteixen en un 90% de protons, 9% partícules alfa i
la resta són nuclis més pesats que l'hidrogen. Des d'èpoques molt remotes, els
astrònoms han observat l'aparició sobtada d'estrelles en llocs on abans no es
veia cap objecte astronòmic. Aquestes estrelles noves o supernoves, es produeixen
en una explosió termonuclear que projecta una gran quantitat de partícules
energètiques a l'espai interestel·lar. La font més important de rajos còsmics
són les supernoves a la nostra galàxia.
El vent solar també contribueix al flux de partícules que arriben a la
Terra. Cada segon, el Sol emet una
mitjana de 300 mil tones de matèria en forma de gas ionitzat que bufa com un
vent en una regió que cobreix tot el sistema solar. En rodalies de la Terra el vent solar
consisteix d'un flux de 100 milions de protons i electrons per centímetre
quadrat cada segon. L'existència del
vent solar va ser predita en 1958 per les teories del físic Eugene Parker de la
Universitat de Chicago i va anar directament observat en 1961 pels detectors de
la sonda espacial Explorer 10. Les partícules de major energia en els raigs
còsmics s'originen en altres galàxies. A
més de les supernoves, en una galàxia existeixen altres fonts de partícules
energètiques, com ara els forats negres, les estrelles púlsars i els nuclis
galàctics actius. Els raigs còsmics
primaris que colpegen les capes més externes de l'atmosfera, pateixen
col·lisions amb els nuclis que allí es troben.
D'aquestes col·lisions resulten pluges de noves partícules elementals de
tot tipus (com electrons, positrons, fondes pi, muons, etc.) que eventualment
arriben a la superfície. Aquesta pluja
de raigs còsmics secundaris pot arribar a una extensió de diversos quilòmetres
quadrats. Els raigs còsmics no es
propaguen en línia recta. Com que
aquests posseeixen càrrega elèctrica les seves trajectòries són afectades pel
camp magnètic terrestre. Una partícula
carregada viatjant en un camp magnètic segueix una trajectòria corba o en forma
d'hèlix.
Els raigs còsmics amb energies dins d'un rang determinat
queden atrapats pel camp magnètic, movent-se en trajectòries en forma d'hèlix,
en una regió anomenada cinturons de Van Allen, en honor de James Van Allen qui
els va descobrir en 1958. El confinament de partícules carregades en regions
determinades dóna origen a l'emissió de llum en l'atmosfera polar quan aquestes
xoquen amb molècules d'aire. La llum
així emesa generen les espectaculars aurora boreal o aurora austral. Més tard en el mateix article, Tesla va dir:
"Fa més de 25 anys, jo vaig començar amb els meus esforços per atrapar
els raigs còsmics, i ara puc afirmar que he tingut èxit". El 1933 va fer la mateixa afirmació en un
article per al diari New York American, sota el títol: Dispositiu per Atrapar
l'Energia Còsmica. En aquest article,
Tesla afirmava: "Aquesta nova energia per conduir la maquinària del món
serà derivada de l'energia que opera l'univers, l'energia còsmica, la font
central per a la terra és el sol, el qual està per tot arreu present, en
quantitats il·limitades". Això
significaria que el dispositiu del qual Tesla parlava s'havia d'haver construït
abans de 1908. Gairebé amb tota seguretat, la idea se li havia ocorregut a
Tesla anys abans. Una informació més
exacta està disponible a partir de la seva correspondència, ara a la Biblioteca
de la Universitat de Columbia. El 10 de
juny de 1902, en una carta al seu amic Robert O. Johnson, editor de Century
Magazine, Tesla va incloure una retallada de New York Herald del dia
anterior, en què parlava de Clement Figueres, un enginyer expert en fustes i boscos,
de les Illes Canàries, que va inventar un dispositiu per generar electricitat
sense cremar combustible. El que va
succeir amb Figueres i el seu generador sense combustible no se sap, però la
seva anunci al diari impressionar a Tesla, que en la seva carta a Johnson
afirmava que ell ja havia desenvolupat tal dispositiu i revelat les lleis
físiques subjacents. Altres patents
nord-americans, que havien estat arxivades, informaven de motors que operen
exclusivament amb energia contínua, aparentment usant energia que circula a
través del camp magnètic de la terra.
Requereixen una xarxa de retroalimentació per poder ser operatius.
Una altra patent, descrita a la revista Ciència i
Mecàniques, a la primavera de 1980) requereix imants especials, però no requereix
cap retroalimentació. Tal motor podria
operar un generador elèctric o una bomba de calor reversible en qualsevol llar,
tot l'any i gratis. Segons Oliver
Nichelson, que ha fet estudis extensius de Tesla i les seves màquines d'energia
lliure, diu que el dispositiu que, en principi, sembla encaixar millor amb les
afirmacions de Tesla, es troba en la seva patent per a un "Aparell per
Utilització d'Energia Radiant ", núm 685,957, que va ser sol·licitada
el 21 de març de 1901, i concedida el 5 de novembre de 1901. El concepte
darrere del llenguatge tècnic és aparentment simple: una planxa aïllada de
metall és posada el més alt possible en l'aire.
Una altra planxa de metall és posada a terra. Un filferro va des de la placa de metall, a
un costat del condensador i un segon filferro va des de la planxa a terra cap a
l'altre costat del condensador.
Partícules minúscules de matèria electrificada positivament actuen sobre
la planxa superior, transferint contínuament una càrrega elèctrica a la
mateixa. El terminal oposat del
condensador, connectat a terra, pot ser considerat com un immens magatzem
d'electricitat negativa. Una feble
corrent flueix contínuament en el condensador i ja que les partícules es
carreguen a un potencial molt alt, aquesta càrrega del condensador pot
continuar gairebé indefinidament. Ara
diríem a aquest dispositiu un panell solar-elèctric. Tot i que la invenció de Tesla és molt
diferent, el més proper en tecnologia convencional és el foto-voltatge. Una diferència radical és que els panells
solar-elèctrics convencionals tenen un substrat cobert amb silicona cristal·lí,
mentre que el de Tesla usa silicona amorf.
Els panells solars convencionals són cars. Però el panell solar de Tesla és només una
planxa brillant de metall amb un recobriment transparent d'un material
aïllant.
S'aconsegueix que l'energia solar carregui aquest
condensador. Connectant alguna espècie
de dispositiu interruptor, perquè pugui ser descarregat a intervals, ja tindria
una sortida elèctrica. La patent de Tesla
ens diu que és molt simple aconseguir energia elèctrica. Com més gran sigui l'àrea de la planxa
aïllada, més energia s'aconsegueix.
Tanmateix, això és més que un panell solar, perquè no necessàriament
necessita llum solar per operar. També
produeix energia a la nit. Per
descomptat, això és impossible, segons la ciència oficial. Per aquesta raó, no es pot aconseguir una
patent de tal invent actualment. El
receptor d'energia lliure de Tesla es refereix al sol, així com a altres fonts
d'energia, com els rajos còsmics. El
dispositiu funciona a la nit a causa de la disponibilitat de raigs còsmics
durant la nit. Tesla també es refereixi
a terra com un immens magatzem d'electricitat negativa. Tesla estava fascinat per l'energia radiant i
les seves possibilitats com a energia lliure.
El va trucar al radiòmetre de Crookes un bellíssim invent. El radiòmetre de Crookes o molinet de llum (light-mill)
és un dispositiu inventat en 1873 pel químic Sir William Crookes. Consisteix en quatre braços que sostenen
cadascun un àlep o placa en els seus extrems, pintats de blanc d'un costat i de
negre de l'altre. Els quatre braços que
suporten les plaques estan suspesos en una agulla i sostinguts per un eix de
vidre per disminuir al màxim la fricció.
Aquest molinito es troba dins d'una esfera de vidre segellada i en la
qual s'ha realitzat un buit no total.
Els àleps roten en ser exposats a llum, sent més ràpid el gir com més
intensa és la llum incident. Això
proporciona una mesura quantitativa de la intensitat de la radiació
electromagnètica. L'explicació de la
rotació d'aquest dispositiu ha estat històricament el motiu de molta
controvèrsia científica. Crookes va
tenir la idea arran d'algunes investigacions químiques que realitzava. En el curs d'experiments químics que exigien
mesures quantitatives molt precises, es trobava pesant mostres en una càmera a
buit parcial, amb l'objecte de reduir l'efecte dels corrents d'aire. De sobte, va notar que el valor de les
pesades era pertorbat quan sobre la balança incidia llum solar. Investigant aquest efecte, va crear el
dispositiu que porta el seu nom. Encara
es fabriquen i venen radiòmetres de Crookes amb propòsits recreatius o
didàctics.
Tesla creia que tornaria possible atrapar energia
directament connectant-se a la mateixa roda de la natura. Aquest sembla un disseny que semblaria
complir amb la seva afirmació d'haver desenvolupat un generador sense combustible,
energitzat pels raigs còsmics. Però, en
1900, Tesla va escriure el seu article més important, que descriu com una
màquina autoactivant que trobaria energia en el medi ambient, un generador
sense combustible diferent del seu Dispositiu d'Energia Radiant. L'article "El Problema de Incrementar
l'Energia Humana - A través de l'ús del Sol", va ser publicat pel seu
amic, Robert Johnson a la revista mensual El Segle (The Century),
en la seva edició de juny de 1900. El títol del capítol on discuteix el dispositiu
és "Una Sortida de Mètodes Coneguts - Possibilitat d'una Màquina o
Motor Automàtic inanimada".
Tesla va afirmar que va començar a pensar sobre la idea quan va llegir
una declaració feta per Lord Kelvin, que va dir que era impossible construir un
mecanisme capaç d'abstreure calor del medi circumdant i operar per aquesta
calor. Tesla va tenir la visió d'un
paquet molt llarg de barres de metall, estenent des de la Terra a l'espai
exterior. La Terra és més càlida que
l'espai exterior, per la qual cosa la calor seria conduït per les barres al
llarg com un corrent elèctric. Llavors,
tot el que seria necessari seria un cable d'energia molt llarg que connectés
els dos extrems de les barres de metall a un motor. El motor continuaria funcionant fins que la Terra
es refredés a la temperatura de l'espai exterior. Per descomptat, ara no necessitaríem un cable
d'energia per connectar els dos extrems, ja que servirien les microones. Aquest seria un motor que estaria refredant
una porció del medi, per sota de la temperatura de l'entorn. I seria operat per la calor abstret. És a dir, produiria energia directament de
l'ambient, sense consumir cap material.
Tesla continua descrivint com va treballar en el
desenvolupament de tal dispositiu d'energia.
Va començar a pensar sobre derivar energia directament de l'ambient quan
va estar a París, durant 1883. Però va ser incapaç de fer avançar la idea
durant diversos anys, a causa de la sortida comercial dels seus generadors de
corrent altern i motors. No va ser fins
a 1889 quan, de nou, va prendre la idea de la màquina automàtica. En 1893, Tesla va obtenir una patent d'una
bobina elèctrica ("Bobina per electroimants") que era la
candidata ideal per ser un extractor d'energia no mecànic. És un curiós disseny, res semblant a una
bobina ordinària, que es fa mitjançant un filferro que es doblega en forma de
tub. El de Tesla utilitza dos filferros
posats un al costat de l'altre, però amb l'extrem del primer connectat al
començament del segon. En la patent,
Tesla explica que aquesta doble bobina emmagatzemarà moltes vegades l'energia
d'una bobina convencional. La patent,
però, no dóna pista del que pot haver estat la seva capacitat. En un article per a la revista Century
Magazine, Tesla compara l'energia extreta de l'ambient al treball d'altres
científics que estaven intentant condensar els gasos atmosfèrics en
líquids. En particular va citar el
treball del Dr. Karl Linde, que va descobrir el que Tesla va descriure com un
mètode auto-refredador per liquar l'aire.
Com va dir Tesla, "Aquesta és l'única prova experimental que jo cercaba,
que l'energia era obtinguda del medi, de la manera contemplada per mi". El que vincula el treball de Linde amb la
bobina electromagnètica de Tesla és que ambdues usaven un doble camí per al
material amb què treballaven. Linde
tenia un compressor per bombar l'aire a una alta pressió, deixar que la pressió
caigués, conduir-lo a través del tub i, després, utilitzar aquest aire refredat
per reduir la temperatura de l'aire entrant, fent viatjar de tornada cap amunt
pel primer tub i, després, a través d'un segon tub embolicant al primer. L'aire ja refredat és agregat al procés de
refredament de la màquina i, ràpidament, condensa el gas en líquid.
L'intent de Tesla era condensar l'energia atrapada entre
la Terra i la seva atmosfera més alta, i convertir-la a corrent elèctric. El visualitzava al Sol com una immensa bola
d'electricitat, positivament carregada amb un potencial d'uns 200 bilions de
volts. La Terra, d'altra banda, està
carregada amb electricitat negativa.
L'enorme diferència de potencial elèctric entre aquests dos cossos
constituïa, almenys en part, el que Tesla deia energia còsmica. Variava de nit a dia i d'estació en estació,
però estava sempre present. Les patents
de Tesla per generadors elèctrics i motors van ser concedides a la fi de 1880.
Durant la dècada de 1890, la gran indústria d'energia elèctrica, com
Westinghouse i General Electric, van entrar en acció. Amb desenes de milions de dòlars invertits en
plantes i equip, la indústria no estava per abandonar una tecnologia tan
profitosa per una altra més nova. Tesla
va veure que els beneficis podrien fer-se amb el generador automàtic. Però les indústries dominants van veure
l'impacte negatiu que tindria el dispositiu en la seva pròpia evolució
tecnològica de finals del segle XIX. Al
final d'aquest article en el Century, Tesla va escriure: "Vaig
treballar durant molt de temps totalment convençut que la realització pràctica
del mètode d'obtenir energia lliure del sol seria d'incalculable valor
industrial". Anys més tard, el
1933, hi ha una entrevista amb Tesla sota el títol: "Tesla atrapa la
Energia Còsmica". En ella li
preguntaven si la sobtada introducció del seu principi trastornaria aquest
sistema econòmic, al que el Dr. Tesla va respondre: "Ja està greument
trastornat". I va afegir:
"Ara més que mai està el temps madur per al desenvolupament de noves
tecnologies".
En una conferència de premsa per celebrar els seus 76
anys, Tesla va anunciar que havia inventat un motor de raigs còsmics. Quan li van preguntar si era molt més poderós
que el radiòmetre de Crookes, Tesla va contestar, "Milers de vegades
més poderós". Tesla afirmava
que del potencial elèctric que existeix entre la planxa elevada (positiva) i el
sòl (negativa), l'energia es generava en el condensador. I, després d'un interval convenient de temps,
l'energia acumulada produïa una poderosa descàrrega. Desafortunadament, aquesta invenció, com
moltes altres que Tesla va efectuar cap al final de la seva vida, suposadament
mai es va mostrar. Almenys mai va ser
mostrada en públic. Quan va morir, havia
l'equivalent de la càrrega d'un vagó sencer de ferrocarril ple de materials de
Tesla confiscats pel govern. Des de 1942
fins a 1945, durant l'arribada dels científics nazis i dels arxius secrets de
guerra de l'Alemanya Nazi, obtinguts mitjançant l'Operació Paperclip,
oficials de la Base de la Força Aèria Wright-Patterson van prendre possessió de
tots els documents i altres materials de Tesla, que van ser classificats com a
secrets del més alt nivell. La resta
dels documents de Tesla en mans del govern encara estan classificats com
secrets. Hi ha literalment tones de
notes, documents, dibuixos i plànols, així com més de vint caixes de material
de Tesla, encara no trobat. El govern va
distribuir falsos rumors que Tesla mai va mantenir notes, la qual cosa és
mentida. Actualment no hi ha manera de
saber si el motor de raigs còsmics de Tesla és operatiu o no. No obstant això, evidències trobades en els
diaris perduts de Tesla semblen indicar que l'energia lliure és possible. I, dins del marc de treball de la ciència
coneguda. Richard Scott McKie va
dissenyar i va provar el 1991 un petit model d'un Mòdul d'Energia. L'esquema es basa en les teories de Tesla
sobre el flux d'electrons, ressonància i magnetisme, combinats amb modernes
teories sobre electrònica d'alta freqüència i antenes de ràdio per generar
energia directament, sense la ineficient conversió d'energia d'altres
fonts.
Tesla va aplicar el coneixement obtingut en els seus
experiments a Colorado, en la construcció del Wardenclyfrfe, en el que
ara és Shoreham, Long Island, precursor d'un Centre Mundial de Telegrafia. Tesla va tenir la visió de no utilitzar-lo
només per a la difusió de notícies i transmissió de missatges personals
codificats, sinó també com un codi de temps universal i la transmissió sense
fil d'electricitat. Patrick G. Bailey,
Ph.D., en el seu "Repàs d'Energia de Punt Zero i Teoria de l'Energia
Lliure, Progrés i Dispositius", escriu que l'estudi del camp de
l'energia lliure es solapa amb un gran nombre d'altres àrees de ciència i
tecnologia que no són ben enteses.
Bailey creu que investigacions en aquestes àrees descobreixen important
informació i dades que poden relacionar-se a diverses preguntes que ocorren en
l'estudi de l'energia lliure.El Dr. Gary Johnson, professor i membre fundador
de IEEE, recentment va publicar una curta revisió dels investigadors en aquesta
àrea, en una notable publicació tècnica nord-americana, i va concloure el seu
informe de quatre pàgines amb la següent declaració: "Hi ha molt soroll
a la literatura. Alguns conceptes són òbviament absurds. Altres provaran estar
en error. Però hi ha alguna senyal en tot aquest soroll? Si n'hi ha, Tesla,
Moray i Bearden estan en el correcte. La rendibilitat potencial és enorme, de
manera que la recerca ha de ser continuada si hi ha alguna oportunitat d'èxit".
Hi ha una conspiració per suprimir els dispositius d'energia lliure, com el va
patir Tesla amb el seu receptor d'energia lliure? Creiem que hi ha una xarxa de
grups d'interès que s'oposen al seu desplegament. Ken MacNeill va publicar el
1983 un article molt pertorbador en què assenyalava que s'han fet desaparèixer
més de 3.000 patents. Referent a això hem d'esmentar dos esdeveniments
històrics pel que fa a la possible obstrucció per a la comercialització de
dispositius d'energia lliure. Són els Dispositius de sobre-unitat, de T.
Henry Moray, i el Motor Hindershot. Tots dos dispositius van ser
públicament mostrats a la premsa nord-americana en els anys 30 (del segle XX),
i es van fer proves per demostrar aquests dispositius.
Dels informes de la premsa sembla que tots dos
dispositius van passar totes les proves, però només per a després caure en
l'oblit. Què va passar amb aquests dispositius, els seus inventors i la seva
tecnologia? També sembla que els secrets d'aquests dispositius van morir amb
els seus inventors. Toby Grotz ha presentat la seva teoria i resultats sobre el
Projecte Tesla per determinar si la Cavitat electrostàtica (atmosfèrica)
de Schumann pot ser ressonada, si l'energia que és subministrada per la cavitat
es propaga amb molt poca pèrdua, i si l'energia podria ser extreta d'altres
ubicacions dins de la cavitat. La ressonància Schumann és un conjunt de pics a
la banda de freqüència extremadament baixa (ELF) de l'espectre radioelèctric de
la Terra. Això és perquè l'espai entre la superfície terrestre i la ionosfera
actua com una guia d'ona. Les dimensions limitades terrestres provoquen que
aquesta guia d'ona actuï com cavitat ressonant per a les ones
electromagnètiques en la banda ELF. La cavitat és excitada en forma natural
pels llampecs, i també, atès que se situa aproximadament en els 60 Hz,
influeixen les xarxes de transmissió elèctrica dels territoris en què s'empra
corrent altern d'aquesta freqüència. La freqüència més baixa, i al mateix temps
la intensitat més alta de la ressonància de Schumann, se situa en
aproximadament 7,83 Hz. Els sobretons detectats s'estenen fins al rang dels kiloherz.
Aquest fenomen es diu així en honor de Winfried Otto Schumann, que va predir
matemàticament la seva existència en 1952, tot i ser observada per primera
vegada per Nikola Tesla i formar la base del seu esquema per a transmissió
d'energia i comunicacions sense fils. La primera representació espectral
d'aquest fenomen va ser preparat per Balser i Wagner en 1960. La diferència de
potencial entre el ionosfera i la de la Terra es manté per l'acció de les
descàrregues dels llamps de les tempestes. A la cavitat de la ionosfera de la Terra,
el camp elèctric i la conducció del corrent en l'atmosfera inferior estan
controlades principalment per ions. Els ions tenen paràmetres característics
com ara la mobilitat, el temps de vida, i la taxa de generació que varien amb
l'altitud. El Ressonància Schumann és un conjunt de pics espectrals en
la part de ELF de l'espectre del camp electromagnètic de la Terra.
La ressonància Schumann es deu al fet que l'espai
entre la superfície de la Terra i la ionosfera conductora actua com una guia
d'ones. Les reduïdes dimensions de la Terra causen que aquesta guia d'ones
actuï com una cavitat ressonant per a les ones electromagnètiques. La cavitat
és, naturalment, excitada per l'energia dels llamps. Una anàlisi teòrica del
misteriós "Raig de la Mort" de Tesla va ser també presentat
per Toby Grotz (1991). Examinant acuradament expedients històrics, aquest
disseny de 1937 va ser probablement el primer intent de construir un dispositiu
de raig de partícules d'alt voltatge. Una esfera de metall, de cinc metres de
diàmetre, carregada a 60 milions de volts podria projectar un raig de partícula
carregat amb alta energia fins a 60 quilòmetres a través de l'aire en una
direcció donada. El 1991, Oliver Nichelson resumir dos dels més tardans
dissenys de Tesla, incloent un disseny d'un Dínamo Unipolar en forma de
turbina per a una màquina que pot continuar produint electricitat després
d'haver estat desconnectada d'una font externa d'energia. Aquest paper és també
important perquè també descriu la "Bobina de Tesla per a
Electro-Magnètiques" patentada en 1893. A principis del segle XX, el
Dr. Thomas Henry Moray, de Salt Lake City, va produir el seu primer dispositiu
per obtenir energia de les oscil·lacions de meta-freqüència del mateix buit de
l'espai. Eventualment, Moray va poder produir un dispositiu d'energia lliure,
que pesava seixanta lliures i produïa 50.000 watts d'electricitat durant
diverses hores. Irònicament, encara que va demostrar el dispositiu repetidament
a científics i enginyers, Moray va ser incapaç d'obtenir fons per desenvolupar
el dispositiu per a una central d'energia elèctrica que produiria corrent
elèctric a escala massiva. Com Tesla, Moray es va enfrontar amb aquells que
tenien el "monopoli de l'energia", que no estaven disposats a
compartir. Quan era un noi jove, Moray havia estat profundament inspirat per
Nikola Tesla. Moray estava especialment entusiasmat per les afirmacions de
Tesla sobre l'energia lliure i el seu èmfasi sobre freqüències en la matèria de
l'univers. Quan Moray va acabar l'escola secundària, va anar a estudiar a
l'estranger i es va doctorar en Enginyeria Elèctrica de la Universitat
d'Uppsala, Suècia, el 1914.
Moray al principi va teoritzar que l'energia estava
venint des de l'interior de la Terra. A través d'experimentació contínua, i
malgrat els dubtes de la comunitat científica, Moray va descobrir que l'energia
no estava venint de l'interior, sinó d'una font externa, lluny de la Terra.
L'energia venia en onades contínues, com les ones del mar, més durant el dia
que durant la nit. En aquest temps, Moray va obtenir la suficient energia com
per encendre un llum. Ell va definir la font d'energia venint del cosmos a la
Terra i radiant de tornada al seu origen. Al voltant de 1920, Moray va produir
el seu primer dispositiu elemental que subministrava energia elèctrica
mesurable, i va continuar treballant diligentment en dispositius d'energia. En
les dècades dels 20 i 30, va millorar contínuament els seus dispositius,
particularment rl seu tub detector, l'únic secret real del dispositiu, segons
el mateix Moray. En el seu llibre, "The Sea Of Energy In Which The
Earth Floats" (El Mar d'Energia en el qual flota la Terra),
Moray presenta evidència documentada que ell va inventar la primera vàlvula
tipus transistor en 1925. En el seu tub detector d'energia lliure, Moray
aparentment va usar, dins del mateix tub, una variació de la seva idea de
transistor: una petita pilota recoberta d'una barreja de zinc
triboluminiscente, un material semi-conductor, i un material radioactiu.
Canalitzant les ones d'energia per mitjà d'una antena, en ser instal·lat,
connectat a terra, i després sintonitzat, el dispositiu obtindria energia
elèctrica. Els resultats d'aquesta experimentació van provar que la generació d'energia
no es va originar des de l'interior del dispositiu. El dispositiu, mitjançant
la canalització de l'energia radiant, va produir fins a 50.000 watts d'energia
i va funcionar durant llargs períodes de temps. Segons Moray, els raigs còsmics
de l'espai, altament energitzats, són detectats per la màquina, la qual està en
ressonància sub-harmònica amb aquesta alta freqüència d'energia, i converteix
aquest nivell d'energia en una forma útil d'electricitat.
No obstant això, l'ús per Moray del terme "raig
còsmic" no és necessàriament el mateix que aquell de la física
moderna, sinó, de fet, és el mateix que l'actual concepte d'energia de punt
zero del buit. En física, l'energia del punt zero és l'energia més baixa que un
sistema físic mecànic quàntic pot posseir, i és l'energia de l'estat fonamental
del sistema. El concepte de l'energia del punt zero va ser proposat per Albert
Einstein i Otto Stern en 1913, i va ser cridada en un principi "energia
residual". El terme energia del punt zero és una traducció de l'alemany
Nullpunktsenergie. Tots els sistemes mecànic quàntics tenen energia de
punt zero. El terme emergeix comunament com referència a l'estat base de
l'oscil·lador harmònic quàntic i les seves oscil·lacions nul·les. En la teoria
de camps quàntica, és un sinònim de l'energia del buit o de l'energia fosca,
una quantitat d'energia que s'associa amb la vacuïtat de l'espai buit. En
cosmologia, l'energia del buit és presa com la base per a la constant
cosmològica. A nivell experimental, l'energia del punt zero genera l'efecte
Casimir, i és directament observable en dispositius nanomètrics. A causa de que
l'energia del punt zero és l'energia més baixa que un sistema pot tenir, no pot
ser eliminada d'aquest sistema. Un terme relacionat és el camp del punt zero,
que és l'estat d'energia més baix per a un camp, el seu estat base, que no és
zero. Moray va preveure que tot l'espai estava ple amb vibracions d'una
tremenda alta freqüència, aportant immenses i incalculables quantitats
d'energia pura. El preveure un Univers dinàmic, com una turbulenta font de gran
energia, tal com les onades de l'oceà comporten energia. Aquesta idea també la
compartia Tesla. L'aplicació de la patent de Moray, que mai va ser concedida,
va ser arxivada el 13 de juliol de 1931, molt abans de l'arribada del
transistor dels Laboratoris Bell. Moray va demostrar amb èxit el dispositiu
d'energia radiant a professors d'enginyeria elèctrica, congressistes,
dignataris i altres visitants al seu laboratori.
Moray fins i tot va moure el dispositiu diverses milles
fora, al camp, lluny de totes les línies d'energia, per provar que ell no
estava simplement sintonitzant clandestinament amb una certa part del seu
laboratori. Diverses vegades va permetre a investigadors independents que
desmuntessin completament el dispositiu i el tornessin a muntar, perquè
poguessin ells mateixos reactivar-lo. En totes les proves va tenir èxit
demostrant que el dispositiu podia produir energia sense haver de sortir
l'energia d'un altre dispositiu o endoll exterior d'energia. Segons la
documentació, ningú va ser alguna vegada capaç de provar que el dispositiu era
fraudulent o que Moray no havia aconseguit exactament el que afirmava. D'altra
banda, els registres estan plens de declaracions signades per físics, enginyers
elèctrics i científics que van arribar al laboratori de Moray com escèptics i
es van anar convençuts que Moray havia tingut èxit en obtenir energia d'una
font universal, que podria produir corrent d'energia lliure . Però, malgrat el
seu èxit, l'Oficina Nord americana de Patents es va negar a concedir una
patent. Primer, perquè el dispositiu usava un càtode fred en els tubs
(l'examinador de la patent ha afirmat que era de coneixement comú que un càtode
escalfat era necessari per obtenir electrons) i segon perquè no va identificar
la font de l'energia. Tota mena de patents i dispositius inaplicables van ser
també presentats com sent infringits o copiats pel treball de Moray. Cadascuna
d'aquestes objeccions van ser pacientment contestades per Moray. No obstant
això, la patent encara no ha estat publicada, encara que la família de Moray
encara manté disponible l'aplicació de la fallida patent. Segons l'escriptor
Tom Bearden, un dels esforços de Moray per desenvolupar la màquina implicava
una associació amb l'Agència d'Electrificació Rural (AER) durant un curt
període abans de la Segona Guerra Mundial. En aquest temps, el AER estava
aparentment infiltrada en els més alts nivells per simpatitzants comunistes. Es
diu que aquests executius urgien contínuament a Moray perquè lliurés tots els
detalls del dispositiu a la Unió Soviètica, i fins i tot van arreglar la visita
de científics soviètics d'alt nivell al laboratori de Moray, per veure el
dispositiu en funcionament.
Es pensa que, a causa dels tractes de Moray amb el AER,
part del seu important treball va ser obtingut clandestinament per la Unió
Soviètica. Bearden especula que el treball de Moray va inspirar als soviètics
per desenvolupar els anomenats amplificadors del hiperespai, que van ser més
tard usats en el seu armament psicotrònic. La psicotrònica és el terme sota el
qual s'agrupen algunes de les tècniques utilitzades en la parapsicologia per
interpretar alguns fenòmens paranormals d'acord amb les teories del
bioelectromagnetisme. Es basa en la utilització d'un tipus d'energia que es
produeix suposadament per la interacció d'energies psíquiques i atòmiques. Les
primeres provinents del psiquisme dels éssers vius i les segones del bioplasma
o camp estructurat de les formes. En l'actualitat el terme és usat
principalment per grups teosóficos i practicants de ciències ocultes i
esoterisme. Moray es va alarmar molt per les contínues temptatives dels seus
contactes en el AER per posar el dispositiu en mans dels soviètics i va
concloure que s'havia involucrat amb un grup governamental ple de radicals i
reaccionaris. Com Tesla, Moray va arribar a estar preocupat que hi hagués un
pla per robar-li l'aparell. Potser a causa de les seves sospites, Moray va ser
ferit per un tret de bala en el seu propi laboratori, el 2 de març de 1940. Cap
detall ha emergit de qui va disparar ni si Moray va ser un blanc intencionat o
accidental. Moray finalment va finalitzar la seva associació amb l'AER al
febrer de 1941. Malauradament, el dispositiu bàsic de Moray va ser destruït el
1939 per un home que volia que Moray divulgués completament el funcionament
intern i la construcció del dispositiu. En l'època de Moray no existia cap
teoria per predir que l'espai buit contenia prodigioses quantitats d'energia.
Els seguidors moderns de la geometrodinámica quàntica asseguren la veritat de
la visió original de Tesla. Des de fa algun temps s'ha destacat el treball en
Geometrodinámica del físic nord-americà John Wheeler, el qual, denotant el seu
entusiasme, va arribar a expressar la seva creença que "no hi ha res
més al món que espai corbat i buit". No obstant això,
desafortunadament per als que desitjaven l'èxit de tan bella suposició, el que
anaven mostrant els fets apuntaven a la impossibilitat d'una geometrització
anàloga a la de l'obtinguda per la gravitació. El mateix John Wheeler és qui ha
proposat, que la matèria primera de l'univers no era com pensava Einstein i,
abans que ell, WK Clifford, l'espai i la seva geometria.
Wheeler, segons el seu criteri, explica com la deficiència
de la tesi geomètrica sobre el material de construcció de les partícules i de
tota la resta, ha anat conduint al rebuig que la geometria va ser primer i
després va ser quantitzada. Per contra, addueix que principis quàntics com el
d'incertesa es van erigir com inherents a la naturalesa i després van sorgir la
geometria i les partícules. Afirma el físic anglès que el món és de per si un
món quàntic. Un sistema clàssic només s'obté com a límit per a nombres quàntics
grans. El físic rus Andrei Sakhàrov sustenta criteris semblants als de John
Wheeler. Ara nosaltres sabem que un centímetre cúbic de pur buit conté
suficient energia per condensar-la en 1.080-10.120 grams de material. La major
part de la tesi de Tesla i Moray, que el buit mateix conté energia il·limitada,
és avui acceptada. Amb l'alt preu del petroli, que a més és una font no
renovable, i la creixent preocupació pel nostre medi ambient, el concepte d'un
automòbil elèctric està novament sent considerat pels fabricants més importants
d'automòbils. Malauradament, el problema amb el pes de la bateria i
l'emmagatzematge d'energia elèctrica encara fan dels automòbils elèctrics cosa
econòmicament poc operativa. En un article d'Arthur Abrom per al diari Dallas
Morning News, va ser assenyalat que els automòbils elèctrics era una de les
alternatives considerades. I aquesta manera de propulsió va gaudir d'un breu i
curt regnat. En els primerencs dies del desenvolupament automobilístic, la
propulsió elèctrica va ser considerada i utilitzada. Un automòbil elèctric
posseïa molts avantatges que no podien oferir els sorollosos i contaminants
automòbils de gasolina. Sobretot hi ha el absolut silenci que un experimentava
quan es manejava un vehicle amb propulsió elèctrica. Un li donava volta a una
clau, pressionava l'accelerador, i el vehicle es movia instantàniament. Sense
cap soroll de l'encesa, sense bombar gasolina mitjançant l'accelerador i sense
l'acoblament de la vàlvula reguladora. Un simplement donava volta a
l'interruptor d'encesa i ja corria l'automòbil. Si un desitjava augmentar la
velocitat, simplement pressionava l'accelerador. Deixant anar l'accelerador s
causava que el vehicle immediatament fos més poc a poc. Un estava sempre amb el
control total. No és difícil entendre per què aquests vehicles eren tan
populars fins a 1915.
El gran desavantatge d'aquells automòbils, abans i encara
avui, era la seva poca autonomia i la necessitat de recarregar les bateries
cada nit. Tots aquests vehicles elèctrics usaven una sèrie de bateries i un
motor de corrent directa. Les bateries requerien una constant recàrrega i
l'autonomia de viatge estava restringit fins a unes 100 milles (molt semblant a
les limitacions actuals). Moltes empreses que actuaven en entorns urbans van
començar a comprar vehicles de repartiment que eren accionades elèctricament.
Eren silenciosos i no emetien contaminants. Eren gairebé l'automòbil perfecte.
El manteniment era mínim en vehicles accionats elèctricament. I hi havia pocs
mecànics i tallers en funcionament a principis dels 1900s. Així doncs, l'entorn
urbà semblava apostar per l'automòbil elèctric. Però van succeir dos fets que
van baixar la popularitat de l'automòbil elèctric. Un era l'anhel subconscient
per la major velocitat, que va afectar la majoria d'entusiastes de l'automòbil
d'aquella era. Els vehicles elèctrics no podien aconseguir velocitats superiors
als 45 o 50 milles per hora, ja que això hagués descarregat les bateries
ràpidament. Només les velocitats de 25 a 35 milles per hora podien ser
mantingudes regularment. La velocitat normal de conducció, depenent de les
condicions del trànsit, era de 15 a 20 milles per hora, segons els estàndards
entre 1900 i 1910. Aquesta era una velocitat límit acceptable que es podia
obtenir amb un vehicle elèctric. A més, l'automòbil elèctric no podia
adaptar-se per utilitzar el motor polifàsic de corrent altern de Tesla.
Llavors, gairebé sobtadament, al voltant de 1915, l'automòbil elèctric es va
convertir en tot un record. En 1931, sota el finançament de Pierce Arrow i
George Westinghouse, va ser seleccionat per ser provat en les terres de la
fàbrica a Buffalo, NY.
El motor de combustió interna estàndard va ser tret per
instal·lar un motor elèctric de 80hp a 1800 rpm. El motor de corrent altern
mitjana tenia 40 polzades de llarg i 30 polzades de diàmetre, i els extrems
dels conductors d'energia van ser deixats a l'aire, sense font externa
d'energia. En el temps acordat, Nikola Tesla va arribar al lloc i va
inspeccionar l'automòbil Pierce-Arrow. Després va anar a una botiga local de
ràdio i va comprar un grapat de tubs, filferros i resistències. Va ser muntada
una caixa que mesurava 24 polzades de llarg, 12 polzades d'ample i sis polzades
d'alt, cobrint el circuit. La caixa va ser llavors col·locada al seient
davanter i amb els seus cables connectats al motor, refredat per l'aire. De la
caixa sortien dues barres. Tesla es va ficar al seient del conductor, va
empènyer les dues barres, va declarar, "ara tenim energia" i
va posar l'automòbil en marxa. Aquest vehicle, accionat per un motor de corrent
altern, va ser conduït a velocitats de 90 milles per hora, funcionant millor
que qualsevol motor de combustió interna d'aquells dies. Una setmana es va
invertir en provar el vehicle i diversos diaris a Buffalo van registrar
aquestes proves. Quan li preguntaven d'on venia l'energia, Tesla va contestar,
"dels èters voltant nostre". Moltes persones van suggerir que
Tesla estava boig i, d'alguna manera, lligat a forces sinistres de l'univers.
Això el va molestar molt, va treure la seva misteriosa caixa del vehicle i va
tornar al seu laboratori a la ciutat de Nova York. El seu secret, pel que
sembla, va morir amb ell. S'especula que Tesla era capaç d'atrapar el camp
magnètic de la Terra que envolta el nostre planeta. I ell, d'alguna manera, va
ser capaç d'extreure tremendes quantitats d'energia tallant aquestes línies de
força o causant que es multipliquessin. La naturalesa exacta d'aquest aparell
roman encara en el més rigorós misteri.
El any 1969, Joseph R. Zubris va prendre el seu Mercury
del 1961 i li va treure el motor intern de combustió. Llavors va instal·lar un
motor elèctric com a font d'energia. El seu sistema va duplicar l'eficiència
elèctrica del motor elèctric quan estava operant. L'oficina nord-americana de
Patents li va atorgar una patent, però ningú semblava estar interessat. I el
seu sistema encara no està al mercat. En els anys 70 (del segle XX), un
inventor va usar un generador Ev-Gray, que intensificava la corrent de la
bateria, permetent al motor carregar bateries separades per operar el dispositiu
amb petitíssimes corrents. El dispositiu va ser provat en l'Institut Crosby
d'Investigacions de Beverly Hills, Califòrnia. Un motor EMA de 10 cavalls
de força va córrer durant més d'una setmana (9 dies) amb quatre bateries
estàndard d'automòbil. Els inventors van estimar que un motor elèctric de 50
cavalls de força podria viatjar 300 milles a 50 milles per hora, abans de
necessitar recàrrega. El Dr. Keith E. Kenyon va descobrir una discrepància en
les lleis normals i llargament acceptades relacionades amb els imants de motors
elèctrics. El Dr. Kenyon va demostrar la seva invenció davant molts científics
i enginyers en 1976, però la reacció d'aquests va ser depriment. Encara que van
admetre que el dispositiu del Dr. Kenyon funcionava, no van veure cap o molt
poca aplicació pràctica a aquest. L'última font per a un automòbil reeixit,
elèctricament accionat, seria tenir un motor elèctric que no requerís una font
externa d'energia. Sona impossible, perquè viola tots els pensaments científics
actuals. No obstant, ha estat inventat, i al Sr. HR Johnson se li ha estès una
patent de tal dispositiu el 24 d'abril de 1979. Aquest nou disseny, encara que
originalment suggerit per Tesla en 1905, és un motor d'imants permanents. El Sr
Johnson ha ajustat una sèrie d'imants permanents en el rotor i una altra sèrie,
amb espaiament variable, en l'estator. Un simplement ha de moure el estator a
la seva posició i la rotació del rotor comença immediatament.
La patent de Johnson diu: "La invenció és
dirigida al mètode d'utilitzar els girs imparells dels electrons en
ferro-magnètica i altres materials, com a font de camps magnètics per produir
energia sense que passi cap flux d'electrons en conductors normals, així com
motors de imants permanents per utilització d'aquest mètode per produir una
font d'energia". A la pràctica, aquest invent es basa en el gir
d'electrons passant dins d'imants permanents, que són usats per produir una
font d'energia solament a través de les característiques superconductores d'un
imant permanent. I el flux magnètic creat pels imants és controlat i concentrat
per orientar les forces magnètiques generades, de manera que facin un treball
continu, tal com el desplaçament d'un rotor respecte a un estator. La
sincronització i orientació de forces magnètiques especials en els components
del rotor i l'estator, produïts per imants permanents en un motor, és
aconseguida amb l'apropiada relació geomètrica dels components. Els enginyers
de Hitachi Magnetics Corp, a Califòrnia, van declarar que el
funcionament d'un motor únicament mitjançant imants és factible i lògic, però
la política de l'empresa feia inviable la recerca del desenvolupament d'un
motor d'imants o qualsevol dispositiu que competís amb els càrtels d'energia.
De fet, sembla que aquests dispositius han estat deliberadament eliminats o
mantinguts en llocs secrets, per prevenir qualsevol competència de màquines que
poden generar energia sense una font externa de combustible. Aquestes
invencions traurien als grans càrtels de petroli i altres fonts d'energia fora del
gran negoci de l'energia.
Segons els diaris personals de Tesla, estranyes
transmissions de veu, escoltades a través del seu receptor especial de ràdio,
discutien l'escalfament del planeta mitjançant contaminants atmosfèrics, causat
per fonts naturals o provocat per l'home. I aquesta afirmació de Tesla li va
causar molts problemes entre la comunitat científica, molt escèptica sobre
aquests temes. Tesla també va tenir la impressió que les veus desconegudes
recolzaven aquest escalfament, i poguessin realment haver accelerat el procés
mitjançant l'estimulació del desenvolupament del motor de combustió interna. Tesla
pot bé haver estat el primer humà en saber sobre el que avui en dia es refereix
com "Escalfament Global" i "Efecte Hivernacle".
Tesla, convençut que les veus que estava rebent eren d'una font hostil
extraterrestre, va començar un esforç concertat per desenvolupar un mitjà
d'energia que no usés la crema de fusta o combustibles fòssils. Una font
d'energia que fos neta i il·limitada, i que no produís contaminants, almenys fets
per l'home, que omplissin l'atmosfera i causessin la retenció de la calor del
sol. Tesla va ser el primer a tindre consciencia d'un dels temes més
controvertits en els cercles de la teoria de la conspiració, com Alternativa
Tres i la destrucció de la Terra!
Fonts:
- Tim Swartz - Els Diaris Perduts de Nikola Tesla
- Margaret Cheney - Nikola Tesla, El geni a qui li van robar la llum
- Margaret Cheney - Tesla Man out of Time
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada