L'Escola Industrial,
fundada com a Universitat Industrial, és un conjunt d'edificis modernistes
situat al carrer del Comte d'Urgell 173-215, al barri de la Nova Esquerra de
l'Eixample de la ciutat Barcelona. El campus ocupa 4 illes de l'Eixample, entre
els carrers Urgell, Viladomat, Rosselló i Paris. Actualment el recinte acull
l'Escola del Treball de Barcelona i l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica
Industrial de Barcelona, així com el Col·legi Universitari Ramon Llull, la Piscina Sant Jordi i un camp de futbol amb
gespa artificial, amb un dipòsit d'aigües pluvials situat sota terra. També es
conserva la xemeneia que tenia l'antiga fábrica. La Diputació de Barcelona està
fent el trasllat de múltiples serveis cap al recinte de l'Escola Industrial, i
en canvi està previst que l'Escola d'Enginyeria Tècnica en marxi en un futur
pròxim. Part dels edificis dempeus avui en dia van acollir inicialment la
fàbrica tèxtil de Can Batlló, que fou construïda entre 1868 i 1869 segons
projecte de Rafael Guastavino, i que fou tancada l'any 1889. L'any 1908 van ser
adquirits per la Diputació de Barcelona i s'hi ubicà l'Escola Industrial de
Barcelona, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904.
L'any 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues
escoles són predecessores, respectivament, de l'Escola Universitària
d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de
Barcelona, que encara estan ubicades al recinte en l'actualitat.
La fàbrica de Can
Batlló de Barcelona dedicada a les filatures de cotó va ser creada pels germans
Feliu i Joan Batlló i Barrera a mitjan segle XIX. El conjunt d'edificis
modernistes situat al carrer del Comte d'Urgell va ser reconvertit a
començaments del segle XX en l'Escola Industrial depenent de la Diputació de
Barcelona. Els germans Batlló i Barrera van ser una família d'empresaris
olotins del tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del
segle XIX. Dels quatre germans que varen iniciar l'activitat, dos d'ells en
Jacint (1803 - 1866) i en Domènec varen morir quan estaven planejant la creació
d'aquesta gran fàbrica. I Feliu i Joan Batlló varen tirar endavant amb el
projecte. Un cop constituïda la societat varen construir una gran fàbrica on
agrupar la producció dispersa que tenien fins a aquell moment. La fàbrica
arrendada a Francesc Quer el 25 de novembre del 1858 a Cornellà, ho era per deu
anys i vencia el 1868. Potser aquest fet els va acabar d'animar al procés
d'integració. Entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a
diferents propietaris de finques rústiques en un indret conegut com "l'Olivera
Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El 13
d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867,
equivalents a 28.939 m², a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny
del 1867, equivalents a 6.899 m², a Beneta Santomà i Estadella; posteriorment
adquiriren altres tres propietats més. El terreny adquirit equivalia a quatre
illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no
es va integrar a Barcelona fins al 1897.
El 1868 s'inicià la
construcció de la fàbrica que es va inaugurar el 1870, moment en què tanquen la
resta de fàbriques que teníem a Monistrol, Sitges i Tarragona. La fàbrica va
néixer amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família
Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers en tissatge i entre
2.000 i 2.500 obrers. La fàbrica va ser dissenyada per l'enginyer Alejandro
Mary i va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Rafael Guastavino qui,
probablement, va dirigir la part arquitectònica. Aquest és un punt no
confirmat, ja que no figura en el projecte i el propi arquitecte va escriure al
director del Diari de Barcelona que "el director del projecte de
fàbrica és l'enginyer Mary, [ ] i que la part merament arquitectònica correspon
a qui no li agrada que es publiqui el seu nom". Tot i aquesta mena de
misteri és unànime entre els experts l'atribució de les solucions
arquitectòniques a Guastavino. Rafael Guastavino i Moreno (València, 1842 -
Asheville, Carolina del Nord, 1908) fou un arquitecte valencià. Va patentar el Guastavino
system que fins a aqueix moment es coneixia com la volta de rajola vista,
tradicional de l'arquitectura de les regions catalana i valenciana. Des de 1881
residí a Nova York on es va fer famós gràcies al sistema per a revestir grans
voltes amb rajoles i capes de morter. Va néixer a València el 1842. Deixeble
d'Elies Rogent i Joan Torras i Guardiola, es va formar com arquitecte a
l'escola d'arquitectura de la Politècnica de Barcelona (1870-71).
Fou l'autor, a
Catalunya, de molts edificis, com la seva casa a Barcelona (cantonada
Aragó-Llúria, 1866), la de l'actual botiga de Gal·les (1868), la Fàbrica Batlló
o Can Batlló al carrer Urgell de Barcelona (1868-1869), encàrrec dels germans
Batlló i després nucli de la Universitat Industrial (ara anomenat Escola
Industrial i que acull l'Escola del Treball de Barcelona i l'Escola
Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona); i d'altres
edificis industrials. A Vilassar de Dalt, va construir el Teatre La Massa, amb
una cúpula de 17 metres de diàmetre per 3,5 metres de fletxa i un òcul central
de 4 metres de diàmetre, que s'inaugurà el 13 de març de 1881, quan ell ja
havia marxat cap als Estats Units. L'any 1883 va comprar un solar a
Connecticut, va construir-hi dues cases amb volta catalana i hi va ficar foc
(la gran preocupació de l'època), fotografiant tot el procés per demostrar
l'eficàcia del mètode. Va escriure sobre la disciplina de la construcció
cohesiva (amb el sistema que havia patentat) a la revista Decorator and
Furnisher i va guanyar el concurs per fer l'edifici del Progress Club
de Nova York, que el va donar a conèixer a la zona. Va crear la seva companyia Guastavino
Fireproof Construction Company centrada en la construcció d'aquest tipus de
volta paredada. La participació de Guastavino en les obres consistia en el
disseny i elaboració de la volta. Guastavino va arribar a tenir un gran renom.
Pràcticament totes les voltes de pedra de les esglésies nord-americanes
construïdes entre el 1890 i el 1940 són de la firma Guastavino. El llegat de
Guastavino es pot veure en molts edificis emblemàtics de diverses ciutats
nord-americanes. Va assessorar l'industrial Eusebi Güell en el disseny de la
volta catalana de la fàbrica de Ciment Asland construïda l'any 1901 a Castellar
de n'Hug. La seva tasca va ser continuada pel seu fill Rafael Guastavino Expósito
(Barcelona 1872 — Bayshore, Long Island 1950). La demanda cada vegada més gran
de sostres plans va fer minvar la feina fins que l'empresa fou liquidada el
1962. Es va fer donació dels seus arxius i dissenys al Catalan Archive of
Art and Architecture de la Universitat de Columbia de Nova York.
Tot i la capacitat
de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta
inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals de Can Batlló no
serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es
varen tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports
del sud durant la guerra civil americana. Can Batlló va estar tancat uns dies
el 1871 "per provocacions". El 1873 es produeixen
acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la
policia. Els conflictes més forts d'aquesta època varen ser l'agost de 1874
quan varen suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors varen
exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els
Batlló no ho varen acceptar i varen denunciar al capità general el risc de
disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica.
Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de
donar-se de baixa de la contribució industrial. El 1875 són acusats de
treballar en condicions insalubres i d'explotació. L'any 1876 s'instal·la
l'enllumenat elèctric per part de l'empresa Tomàs Dalmau tant a la fàbrica com
a les oficines del carrer Barbarà. En el vessant comercial varen ser presents a
l'exposició de Catalunya el 1871, a Vena el 1873 on varen obtenir la medalla
del Progrés i el 1875 estan presents a l'exposició de Filadèlfia. L'any 1876 es
produí l'escissió de la societat; Feliu pensava jubilar-se i traspassar el
negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels
conflictes de la fàbrica del carrer Urgell. Joan, junt amb els seus nebots
fills del seu germà Domènec mort el 1866, va muntar la fàbrica Can Batlló a
Sants.
La nova etapa de la
fàbrica del carrer Urgell amb Feliu i els seus fills al front comença amb una
medalla d'argent a l'Exposició de París de 1878, però la medalla d'or va ser
per a un competidor directe: l'Espanya Industrial. Aquell mateix any que mor
Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canvien la denominació per la de
«Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms. Arran de la mort de Feliu
Batlló es va publicar una síntesi de les característiques tècniques i
productives que expliquen la fàbrica: 60.000 m2, 24.000 de sostre; basses amb
capacitat per 25.000 m3 d'aigua; 53.000 pues; 1.100.000 Kg./any de fil; 1.265
telers; 12.480.000 m. de tela; 500.000 Kg. de midó produït; Tallers,
tintoreria, serralleria, fusteria, gasòmetre,...; Energia a vapor de 617 CV amb
14 motors; 5.500 tones de carbó consumit /any; 2.200 empleats; 2.100.000
pessetes / any de salaris; 60.000 pts. de contribució ordinària a l'estat. El
1879 tornen els problemes i la baixa demanda els va portar a reduir el treball
a quatre dies per setmana i més tard, a tres per setmana. En plena Febre d'Or
la sensació d'eufòria econòmica no es corresponia amb la situació general del
tèxtil. El 12 d'octubre de 1882 varen assassinar a la porta de la fàbrica al
director de la secció de filats, l'Ermengol Porta i Solans i el febrer de 1883
es produeix un incendi al magatzem de cotó amb clares sospites d'haver estat
provocat. Els propietaris varen començar a plantejar-se el tancament
especialment després de la baixa demanda que els obligà a treballar dues
setmanes per mes durant l'any 1887. Tot i la situació varen ser presents a
l'Exposició Universal de 1888 amb un bon resultat, doncs va guanyar una medalla
d'argent, tot i tenir la fàbrica aturada en aquell moment.
Es produí un
atemptat amb un artefacte explosiu a les oficines que tenien a la rambla
Catalunya de Barcelona el 18 de gener de 1889. Aquest fet que es va produir
just davant del despatx d'Enric Batlló i va causar la mort d'un empleat. Això
va ser fonamental en la decisió de tancament definitiu. La fàbrica tèxtil de
Can Batlló fou tancada l'any 1889. L'any 1908 va ser adquirida per la Diputació
de Barcelona on s'ubicà l'Escola Industrial de Barcelona, que havia estat
creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904. L'any 1914 s'hi va inaugurar
l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues escoles són predecessores,
respectivament, de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de
Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al
recinte en l'actualitat. Durant el gran
desplegament industrial del segle XIX a Catalunya s'edificaren grans i
importants fàbriques que es basaven en l'aplicació de la tècnica de voltes de
maó amb tirants de ferro. Aquesta tècnica basada en la pràctica tradicional de
l'arquitectura catalana va ser utilitzada de manera immillorable per
l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Guastavino, que va fer
altres fàbriques tèxtils a Barcelona actualment desaparegudes, com la fàbrica
"Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o
la fàbrica "Carreras i fills" als carrers de Diputació i
Casanovas (1878) abans d'emigrar als EUA el 1881, on es va fer molt famós
realitzant diverses obres fins a la seva mort. A la fàbrica Batlló va construir
l'edifici dels telers o edifici principal, anomenat actualment "l'edifici
del rellotge", de cos paral·lelipèdic de maó i pedra al voltant de les
finestres, amb una torre de secció quadrada en cada extrem de la façana i un
pati central de columnes al seu interior. L'extraordinària xemeneia també de
maó, en forma de piràmide truncada de secció hexagonal, amb una base de
seixanta m² i una alçada de seixanta metres. Encara avui es troba en perfecte
estat i exemplifica a la perfecció l'embalum de la fàbrica que la contenia.
Una peça molt
interessant és la gran i àmplia nau de filatures que, per mantenir el grau
d'humitat convenient, va ser construïda al soterrani on algunes voltes han
estat convertides en claraboies per a obtenir una il·luminació perfectament
homogènia en tot el recinte produïda per la llum zenital, creant un edifici
funcional d'insòlita bellesa plàstica. Les seves grans dimensions, cent dos per
setanta metres, amb tres-centes trenta-sis columnes de ferro colat i la llum
aportada per les claraboies, donen com a resultat un espai uniforme i
extraordinàriament equilibrat. El conjunt va ser rehabilitat per Lluís Planas i
Calvet. Lluís Planas i Calvet (1879-1954) fou un arquitecte català. Titulat
l'any 1906, va treballar al Servei de Construccions de la Mancomunitat de
Catalunya. La seva obra s'inclou dins de l'estètica del noucentisme. Projectà
la Casa Santamaria (1908) i la Casa Pujades (1909) a la Garriga. Amb el seu
projecte presentat el 1916 es van construir les primeres Biblioteques Populars
de la Mancomunitat de Catalunya a Valls, Olot, Sallent, les Borges Blanques
(1918) i Canet de Mar (1919). Posteriorment, entre els anys 1927 i 1931, el
conjunt fou ampliat per Joan Rubió i Bellver, arquitecte en cap de la
Mancomunitat de Catalunya, que projectà les naus centrals i el paranimf,
considerades les parts més valuoses del conjunt des del punt de vista
arquitectònic. Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va
néixer el 24 d'abril de 1871 a Reus al carrer de Sant Pere d'Alcàntara -
actualment carrer de Llovera-. Va ser deixeble d'Antoni Gaudí amb el que va
col·laborar en diverses obres. També va ser regidor de l'Ajuntament de
Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va morir el 30 de
novembre de 1952. En aquesta ampliació es construí l'edifici d'entrada, al
carrer Urgell, que s'integrà en l'estructura inicial del conjunt usant obra de
maçoneria i maó vist, els mateixos materials que s'usaren el la construcció de
la fàbrica. L'edifici compta amb un vestíbul amb coberta radial i un templet
situat al centre.
Els terrenys on avui
dia s'hi aixeca el complex d'edificis conegut com l'Escola Industrial
eren, en el seu origen, els terrenys a on hi havia la gran fàbrica de Can
Batlló. Aquesta empresa va funcionar entre el 1869 i el 1889, en un entorn als
afores de Barcelona a mig camí de les Corts, envoltada de camps. Al tombant del
segle XX, després de diverses dècades d'industrialització fabril, a Catalunya
mancaven tècnics de grau mitjà i de formació professional, ja que entre els
enginyers industrials i els obrers sense formar hi havia espai per a molts
professionals especialistes. Aquesta necessitat era coneguda per les diverses
institucions catalanes públiques i privades de l'època: la Diputació de
Barcelona, l'Ajuntament de Barcelona, Foment del Treball, l'Escola d'Enginyers
Industrials. Per això volien crear un centre de formació adequat a les noves
necessitats. El 30 de març de 1904 van aconseguir que un reial decret creés el
patronat d'una Universitat Industrial (que amb el temps s'ha conegut com a
Escola Industrial); que havia d'agrupar la ja existent Escola d'Enginyers, la
seva Escola Elemental del Treball, i les altres escoles de grau mitjà que
caldria crear juntament amb els tallers i els laboratoris. El 1906 el patronat
ja comprava els terrenys de la fàbrica Batlló per fer-ne un gran campus
educatiu, preveient tant la construcció de nous edificis com l'ús dels de la
vella empresa. El projecte va restar aturat fins que Enric Prat de la Riba va
arribar a la Diputació i el reactivà de nou, i que a partir del 1914 va
engrandir des de la Mancomunitat de Catalunya.
Al recinte de la
Universitat Industrial cronològicament s'hi van obrir les institucions
següents: Laboratori General d'Investigacions i Assaig (1909, 1921, 1984)
recolzava la indústria catalana a través d'anàlisis, proves, recerca científica
i certificacions; Escola de Directors d'Indústries Tèxtils (1909); Escola Superior d'Agricultura (1911),
dirigida per Josep M. Valls i a partir del 1919 per Carles Pi i Sunyer; Escola
de Directors de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Acabats (1913); Escola
d'Adoberia de pells (1913); Escola del
Treball (1913, trasllat i separació de l'Escola d'Enginyers Industrials). Fou
la primera escola-taller vespertina que formava treballadors joves en diverses
especialitats. Dirigida per Josep A. Barret i després per Rafael Campalans; Institut de Química Aplicada (1915); L'Escola
Superior de Bibliotecàries (1915-1924) ubicada a l'Edifici del Rellotge; Escola
Superior de Bells Oficis (1915), dirigida per Francesc Galí; Escola de
Directors d'Indústries Elèctriques (1917), dirigida per Esteve Terradas i
l'Institut d'Electricitat Aplicada (1917); Escola d'Infermeres (1917); Escola
d'Alts Estudis Comercials (1918); Institut d'Orientació Professional (1918),
dirigit per Georges Dwelhauvers; Escola d'Indústries Mecàniques (1919), que
s'acabaria fusionant amb l'anterior; Escola
d'Enginyers Industrials (traslladada el 1927 - es trasllada el 1964), s'ubicà a
l'Edifici del Rellotge.
L'escola es va crear
l'any 1851, amb el nom inicial d'Escola Industrial Barcelonesa, gràcies a un
Reial Decret del 4 de setembre de 1850 que permeté l'obertura de les primeres
escoles d'ensenyament industrial a Sevilla, Bergara i Madrid. L'escola de
Barcelona absorbí les càtedres tècniques i científiques que la Junta de Comerç
havia anat creant des de 1769, incloent les de química aplicada, física
experimental, maquinària i dibuix lineal. Llorenç Presas i Puig va ser
l'encarregat d'organitzar els estudis del nou centre. El discurs inaugural anà
a càrrec de Jaume Llansó i el primer director fou Josep Roura i Estrada. Les
classes es van iniciar-se en l'antic convent de Sant Sebastià (ja desaparegut),
proper a la Llotja, on hi hagué la seu entre 1851 i 1873. L'any 1855 l'escola
passà a anomenar-se Escola Professional Industrial de Barcelona. Degut a la
llei Moyano de 1857, el 1860 s'anomenà Escola Superior Industrial de Barcelona.
A partir de 1865 el nom fou Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. L'any
1867 es tancà l'escola de Madrid, i l'escola de Barcelona passà a ser durant 32
anys l'única existent a Espanya d'aquestes característiques. De totes les
Escoles Industrials creades a Espanya en aquelles dates, només la de Barcelona
ha seguit funcionant ininterrompudament fins als nostres dies. L'any 1873
l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona es traslladà a l'edifici de la
Universitat Literària, a la Plaça de la Universitat. L'any 1874 es va crear
l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis, la qual estava agregada a la
institució fins que l'any 1913 va canviar el nom pel d'Escola del Treball i
se'n va independitzar.
L'any 1927 l'Escola
d'Enginyers Industrials de Barcelona passà a ocupar l'edifici del Rellotge de
l'Escola Industrial, a l'antiga fàbrica de Can Batlló del carrer Urgell. L'any
1940, després de la guerra civil espanyola, es van fusionar les escoles de
Barcelona, Bilbao i Madrid i l'escola s'anomenà Escuela Especial de Ingenieros
Industriales. Establecimiento de Barcelona. L'any 1947 l'escola de Barcelona
tornà a ser independent. L'any 1957 adoptà en nom oficial de Escuela Técnica
Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona. L'any 1964 es produí el
trasllat a l'edifici situat a l'avinguda Diagonal, obra de l'arquitecte Robert
Terradas. L'any 1971 l'Escola fou un dels centres que constituïren el que avui
és la Universitat Politècnica de Catalunya. El nom de l'escola es va
catalanitzar l'any 1977, passant a ser Escola Tècnica Superior d'Enginyers
Industrials de Barcelona. L'any 1998 s'adoptà el nom actual, que inclou la
paraula "Enginyeria" en lloc "Enginyers" per
raons de no discriminació de gènere. De l'escola n'han sortit més de 18.000
titulats, que han contribuït a la industrialització i al progrés tecnològic i
socio-cultural de Catalunya i d'Espanya. L'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria
Industrial de Barcelona forma enginyers i enginyeres amb un ampli espectre
d'especialització en diverses àrees tecnològiques: automàtica, construcció,
elèctrica, electrònica, energètica, fabricació, informàtica, materials,
mecànica, organització industrial, química, transports, logística o
bioenginyeria. A més dels estudis d'Enginyeria Industrial, en aquest centre
s'imparteixen les titulacions d'Enginyeria Química, Enginyeria de Materials,
Enginyeria Europea de Materials, Enginyeria en Organització Industrial i
diferents màsters relacionats amb el món de l'enginyeria. L'escola té una
superfície de 47.000 m2 edificats, amb uns 3170 estudiants, més de 410
professors integrats en 17 departaments i prop de 240 persones d'administració
i serveis.
Els orígens de
l'escola se situen al segle XIX durant l'època de la industrialització a
Catalunya. La seva creació respon a la necessitat de preparar obrers
qualificats per fer front a la competència europea i als nous reptes d'aquell
despertar industrial. Barcelona, capdavantera en la industrialització
d'Espanya, havia d'estar al nivell dels mercats europeus si volia ser
competitiva. I havia de mantenir-s'hi tot aconseguint la promoció professional
en tots els nivells de la producció. L'any 1868, la Diputació Provincial de
Barcelona, pionera dels ensenyaments tècnico-professionals, a partir d'un
projecte de Ramon Manjarrés de Bofarull (director aleshores de l'Escola
d'Enginyers), crea una institució d'ensenyament obrer al recinte de la
Universitat Industrial. Aquest projecte va començar a funcionar el 24 d'abril
de 1873 amb el nom d'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis i les classes
eres impartides pels mateixos professors que feien classe a la Universitat
Industrial. Va ser un centre agregat a l'Escola d'Enginyers Industrials de
Barcelona fins a l'any 1914 en que s'independitzà. Ràpidament, i fruit de la
demanda industrial, es va fer veure que era necessària l'especialització dels
ensenyaments que en aquell moment s'impartien a l'Escola. Així, es van crear
seccions que després serien bàsiques en la història de l'ensenyament tècnic-professional:
Teixits (1875); Tintoreria (1879); Calderes i màquines de vapor (1889); Construcció
civil (1892); Electricitat (1899); Automobilisme (1907). La conscienciació, des
dels àmbits polítics i culturals, de la necessitat d'impulsar més enllà els
ensenyaments tècnics i professionals va fer que el 1913 Josep Puig i Cadafalch
(llavors diputat a Corts per Barcelona i després President de la Mancomunitat
de Catalunya) formulés un projecte de reestructuració que transformava aquella
primitiva escola i en fundava una de nova. Era una escola de primer grau per a
obrers, situada a l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, al carrer Urgell, que
s'anomenà Escola Elemental del Treball.
El maig de 1914,
Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, va inaugurar el nou centre
en el marc de la reorganització de l’ensenyament tècnic de l’Escola Industrial.
La nova escola fou pensada per resoldre la formació pràctica dels obrers a
partir de tallers adequats, d’un mètode que superés el verbalisme en favor de
la intuïció i l’experimentació, adaptat a les circumstàncies dels alumnes i amb
l’objectiu d’afavorir l’especialització des del primer curs en totes les
matèries. S’organitzà en seccions independents: manyans de màquines, fonedors i
modelistes, electricistes, empleats d’indústries tèxtils, operaris d’indústries
químiques, fusters i paletes, carrossers
i mecànics de màquines d’escriure,
mecànics automobilistes, i calders, planxistes i fumistes.
Paral·lelament, hi havia també una secció d’idiomes (francès i anglès). La seva
denominació inicial fou Escola Elemental del Treball, però el gener de 1922 fou
autoritzada a suprimir el qualificatiu ’”elemental”, ja que el nivell acadèmic
s’havia apujat i no feia justícia al profit pedagògic i tècnic que en treien
els alumnes. Des del 1919, l’escola organitzaria un curset preparatori a fi de
suplir la manca d’ensenyaments fonamentals de molts obrers que volien cursar
els ensenyaments tècnics, però que els mancava una instrucció primària
suficient. També aquest any s’iniciaren uns cursets i conferències d’humanitats (art, història, literatura,
ciència, sociologia), perquè “l’ensenyament tècnic com a únic factor
d’educació, limita l’esperit de l’home”.
El 1923 sobresurt la conferència
que hi pronuncià el científic Albert Einstein, al costat d’altres
figures del món cultural català com Rosa Sensat, Francesc Layret, Josep Carner
o Josep Puig i Cadafalch. En els deu anys en què l’Escola fou gestionada i
sufragada per la Mancomunitat de Catalunya hi passaren més de 8.000 alumnes,
comptant tant els ensenyaments tècnics com els preparatoris i culturals. El
professorat estava format per 46 catedràtics, 6
professors, 7 auxiliars tècnics i 10 contramestres, a banda de
professors extraordinaris i de 12 mestres per als cursos preparatoris. En
aquests anys, tingué com a directors a Paulí Castells i a Rafael Campalans.
L'escola com a tal
va ser inaugurada oficialment el dia 29 de maig de 1914 en una sessió presidida
pel president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. L'any de la fundació,
la matriculació global fou de 249 alumnes que es distribuïen entre manyans de
màquines, fonedors i modelistes, electricistes, operaris tèxtils, operaris de
la indústria química, fusters, paletes, calderers, planxistes i fumisters. Els
requisits de matriculació aquell curs eren els següents: Tenir 14 anys; saber
llegir i escriure i conèixer les quatre regles fonamentals de l'aritmètica; Ser obrer d'ofici; justificant aquest
requisit per mitjà d'un certificat emès per un taller o una societat obrera; Pagar
5 pessetes de matrícula i 2,50 pessetes de pòlissa. Si algun alumne abandonés o
abandonava l'ofici podia ser convidat a deixar els estudis. Les promocions van
augmentar ràpidament: el 1915 tenia 345 alumnes; el 1920 ja eren 783; i el 1923
tenia més de 800 alumnes. Aquest últim any es va acordar anomenar l'escola amb
el nom actual: Escola del Treball. En aquella època, malgrat la pèrdua dels
mercats colonials, la indústria catalana experimentava la segona revolució
industrial, caracteritzada per la substitució de les velles màquines de vapor
per l'energia elèctrica. Això feu necessari impulsar una cultura industrial,
doncs l'any 1900 més de la meitat dels barcelonins no sabien ni llegir ni
escriure i estaven, doncs, poc preparats per treballar en la indústria moderna,
sent important el naixement d'una escola no només lligada al seu temps històric
sinó també pionera a Catalunya en la formació de futurs operaris i mestres
industrials. A banda de fer les classes en català, la pedagogia que s'aplicava
a l'escola (la mateixa que la Mancomunitat va establir en les seves escoles)
era l'aconsellada pels congressos de pedagogia d'arreu del món i que es
caracteritzava per: Defugir del verbalisme; Implantar un mètode intuïtiu i
experimental; Organitzar els ensenyaments d'acord amb un pla cíclic que
avançava progressivament.
Amb la direcció de
Rafael Campalans (polític, intel·lectual i pedagog) és quan l'escola viu un
dels moments més àlgids. Figura impulsora i emblemàtica d'una etapa històrica,
Campalans va ser director de l'Escola des del 1922 fins a l'arribada de la
dictadura de Primo de Rivera, l'any següent. Durant la seva direcció s'amplia
l'escola per donar cabuda a un major nombre d'alumnes: s'aixequen dos pisos a
la banda esquerra de l'edifici central i, un més a l'edifici de fusteria. Les
obres deixen lloc, dins l'edifici central, a la biblioteca i a la direcció. Campalans
va impulsar també cicles de conferències que van constituir llavors una
experiència única en el món de l'ensenyament. Durant l'any 1923, personalitats
representatives d'aquell moment com ara Albert Einstein, Josep Carner, Josep
Puig i Cadafalch i Rosa Sensat van dictar un cicle de conferències i van fer
diversos cursets. En acabar el curs 1924-1925 va visitar l'escola el rei Alfons
XIII, donant una idea de la importància del centre dintre del panorama de les
escoles professionals del moment. Amb l'arribada de la Segona República
espanyola, l'escola, coneguda en aquells dies com la Universitat del Poble,
aconsegueix tenir un programa educatiu que, per primera vegada a la història
del país, considerava l'ensenyament una necessitat prioritària. S'implantava la
coeducació i el laïcisme a l'ensenyament, es reconeixien les cultures i les
llengües nacionals i s'impulsava una important renovació pedagògica i
metodològica.
Durant la Guerra
Civil espanyola i la posterior dictadura del general Franco, l'escola es va
moure primer dintre de la dificultat de continuar impartint classes durant el
conflicte bèl·lic i després, dintre de l'obligatorietat de seguir una política
pedagògica i uns plans d'estudis que defugien el caràcter propi i diferencial
del centre. Malgrat tot, l'Escola del Treball continuava essent un centre
tècnic-professional amb tradició i vocació de prestigi de la qual era director
en Pedro Brosa i Piera. Aleshores, la durada dels estudis per obtenir el títol
de Mestre Industrial era de: Dos cursos de preaprenentatge (de 12 a 14 anys) en
què es feien 6 hores diàries de classe (prèviament s'havia de fer una prova
d'accés); Tres cursos d'aprenentatge per al grau d'oficialia industrial; Dos
cursos de mestratge industrial. La major part dels alumnes treballaven a la
indústria i assistien a les classes de 7 a 9 del vespre. L'any 1945 se celebra
a Madrid l'Exposició Nacional de Treballs d'alumnes d'Escoles Elementals del
Treball i d'Arts i Oficis Artístics. L'Escola del Treball en va ser la
principal protagonista. Aquell curs 1945-46 hi havia matriculats uns 4.000
alumnes, prova del creixement accelerat condicionat per la demanda dels
empresaris. En aquell moment, haver estat alumne de l'Escola del Treball era
garantia de bona formació, professionalitat i rendiment. Per tal d'obtenir
impressions directes del bon funcionament de l'escola, el Cap d'Estat, el
general Franco, visita el centre l'any 1949 i inaugura l'exposició de treballs
fets pels alumnes que, tradicionalment, s'exposaven en acabar cada curs. Anys
després, durant 1955, neix la Ley de Formación Profesional Industrial i
l'escola s'ajusta a la nova ordenació oferint els estudis d'Oficialia
Industrial i de Mestria Industrial. El curs 1960-61, per tal d'augmentar la
capacitat del centre, es va establir el règim d'ensenyament diürn, una
modalitat que no tenia tradició a Barcelona.
Durant l'any 1963
finalitza la construcció de l'edifici nou d'uns 6.000 m2 de superfície
(l'actual escola d'Arts i Oficis), que va ser finançat en un 60% pel Ministeri
d'Educació i en un 40% per la Diputació de Barcelona. El 26 de juny de 1963
Francisco Franco inaugurà aquests nous locals. Temps després, l'any 1964, la
Diputació va crear el nou Centre d'Arts i Oficis, autònom de l'Escola del
Treball. És també durant aquesta època que la Sra. Rosa Pascual dóna 5 milions
de pessetes per crear uns tallers d'electrònica que avui dia porten el seu nom.
L'any 1975 es va iniciar un nou període en el desenvolupament del centre. La
Diputació de Barcelona va signar un conveni amb el Ministeri d'Educació i
Ciència en virtut del qual el ministeri prendria cura dels aspectes docents i
en cobriria les despeses i la Diputació es reservava el manteniment dels
edificis i instal·lacions de la seva propietat. Així doncs, es va crear un
Patronat amb competències compartides entre les dues institucions i l'escola es
va convertir en un Institut Politècnic de Formació Professional. Per qüestions
de competències autonòmiques en matèria d'ensenyament, el 21 de febrer de 1984,
el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va signar un
conveni d'actualització amb la Diputació de Barcelona, un ens que ha estat molt
lligat al centre des de la seva naixença. Finalment, el 31 de desembre de 1994,
els dos ens públics van signar un conveni pel qual es traspassaven totes les
competències de titularitat de l'institut a la Generalitat de Catalunya.
El Col·legi Major
Ramon Llull és un col·legi major públic i mixt de la Universitat de Barcelona.
Es troba al recinte de l’Escola Industrial, al carrer Urgell 187 (metro
Hospital Clínic) i consta de 260 places. La Residència d’Estudiants de
Catalunya comença a ser pensada el 1918, al Congrés Universitari Català. En
aquest mateix congrés s’estableix que el model a seguir serà el de la
Residencia de Estudiantes de Madrid i es designa una junta permanent per fer
realitat la casa dels estudiants. Miquel Ferrà, el primer director de la casa i
August Pi i Sunyer entre d’altres, integraren aquesta junta. Gràcies a la seva
empenta la Residència d’Estudiants de Catalunya es va inaugurar el 20 de
desembre de 1921 a un xalet de Ríos Rosas, al barri de Sant Gervasi. Aviat va
quedar petit l’edifici de Ríos Rosas i van començar les gestions per
aconseguir-ne un de més gran. El 1927 començaren les obres en un dels edificis
del recinte de la Universitat Industrial, que llavors era Escola d’Agricultura.
Es va encarregar a Rubió i Bellver la construcció del menjador i de la capella,
instal·lacions imprescindibles perquè l’edifici pogués esdevenir casa dels
estudiants. El 15 de maig de 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, es va
inaugurar com a Residencia del Real Politécnico Hispanoamericano, nom efímer
que en caure el règim de Primo de Rivera va deixar pas al nom de Residència
d’Estudiants de Catalunya, la Residència de la Generalitat. Fou dirigida també
per Miquel Ferrà amb el suport imprescindible d’Antoni Maria Sbert, líder
estudiantil, polític i organitzador d’empenta, qui n’esdevingué el director
quan, com a conseqüència de la guerra civil, Ferrà quedà aïllat a Mallorca. Va
ser la dècada dels trenta quan la Residència va desenvolupar una activitat
cultural més intensa: Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pierre Vilar,
Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel foren personalitats estretament
vinculades a l’entitat. Aquest últim va ser el principal impulsor de les
Edicions de la Residència d’Estudiants, col·lecció de poesia que portà a la
llum el 1937 Primer desenllaç de Joan Vinyoli i L’aventura fràgil de Joan
Teixidor i el 1938 les Versions de l’anglès de Marià Manent. La Imitació del
foc de Rosselló-Pòrcel va publicar-s’hi pòstumament amb pròleg de Salvador
Espriu.
Cal remarcar que
durant la República l’edifici de la Residència va allotjar institucions cabdals
per a la cultura i l’ensenyament de l’època com ara l’Escola Normal, ambiciós
projecte de formació de Mestres encetat per la Generalitat que morí amb ella al
final de la guerra. I lligat a l’Escola Normal, el Grup Escolar Annex, on els
normalistes feien les seves pràctiques, i l’Escola d’estiu, precursora avant la
lettre dels actuals cursos de reciclatge per a professors i mestres. L’IASUEC,
Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya, instal·là també
el seu centre d’operacions a l’edifici i sota el control d’Antoni Maria Sbert,
qui després seria conseller de Cultura de l’última etapa del govern Companys,
exercí el control, no tan sols de la Residència –la qual es considerava part
d’un projecte global– sinó també dels principals aspectes de l’educació a
Catalunya fins al final de la República. Amb l’entrada de les tropes nacionals
a Barcelona el gener de 1939 s’acabà el bell projecte; malgrat tot, l’octubre
d’aquell mateix any la Residència tornà a obrir les portes als estudiants; fins
i tot la dictadura l’entengué com a lloc de formació i com a institució necessària.
Així va continuar tot, sota la gestió de la Diputació de Barcelona. L’any 1989
la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya va fer-hi una visita i
va dir que la gestió del centre no era l’adequada i que era deficitària. Arran
d’això es va decidir que es tancaria. Però els col·legials de l’època es van
mobilitzar i ho van impedir. La Diputació no se’n volia fer càrrec, i va ser
llavors que va canviar el gestor i va passar a mans de la UB, la qual va posar
al capdavant el mateix equip directiu que hi havia al CMU Montserrat-Penyafort.
És en aquell moment que la Residència d’Estudiants esdevé el Col·legi Major
Universitari Ramon Llull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada