Amb nombrosos espectacles de creació autòctona o
espectacles traduïts i adaptats al català, Catalunya té una llarga i prolífica,
però malauradament amagada, trajectòria en aquest gènere. Amb molts estils i
formats diversos i amb companyies dedicades exclusivament al teatre cantat. Sorprenentment,
descobrim que, a l’inici del segle XX, Catalunya tenia escoles de cant, veu i
declamació, espectacles musicals propis i espectacles adaptats al català. Des
del 1850, al Gran Teatre del Liceu i a altres teatres de la
El 1963 Salvador Escamilla va gravar un EP amb cinc temes
de West Side Story adaptats al català. El seguirien My Fair Lady,
Mary Poppins i una extensa publicació de treballs musicals de la
cantatriu Núria Feliu, que el 1972, dins l’àlbum Núria de nit, va interpretar
el primer Sondheim adaptat al català, just un any després de la seva estrena a
Broadway. El teatre musical en català quedava enregistrat per a la posteritat.
Fins avui, cap altre enregistrament modern ha superat el nombre de peces de
musicals americans adaptats al català que hi havia en aquells vinils. En
aquella època també va néixer un dels clàssics catalans més representats, El
retaule del flautista de Jordi Teixidor, amb música de Carles Berga. Va
rebre el premi Josep Maria de Sagarra del 1968 (veure a http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/arxiu-tve-catalunya-lletres-catalanes-retaule-del-flautista/1430549/). El retaule del flautista
és una farsa que parteix del conte clàssic del flautista d'Hamelín i que
denuncia la situació política del tardo-franquisme. En aquest context polític i
amb aquesta obra s'inaugura el que es coneix com a teatre independent. Servida
com una sàtira sobre la corrupció política i les contradiccions humanes,
amanida amb cançons i regada amb bons rajolins d'ironia, és una obra que
continua estant llesta per ser servida en qualsevol època de l'any o de la
història, tan vàlida ara com fa més de trenta anys. Aquesta és la grandesa de
l'obra i el que la qualifica com a clàssic contemporani del teatre i de la
literatura catalans.
Un any més tard va irrompre La Trinca. Sempre visionaris,
van portar dalt dels escenaris una mescla perfecta de disciplines escèniques en
els espectacles Trincar i Riure i Mort de Gana Show. Però no
estaven sols a l’escenari, es van envoltar del bo i millor: Elisenda Ribas,
Enric Pou o Rosa Maria Sardà. Aquesta última ens ha deixat immortalitzada la
seva veu i els seus dots d’actriu en discos tan fascinants com Festa amb la
Sardà. Dins l’univers estètic del teatre musical català també hi ha òperes i
sarsueles rock com La Granja Animal, del 1976, amb música de Joan Vives,
i Don Jaume el Conquistador, del 1978, amb música de la Trinca. Just
llavors s’acabava de fundar el Teatre Lliure liderat pel gran Fabià Puigserver
i allà, per descomptat, també n’hi trobem: Ascensió i caiguda de la ciutat
de Mahagony, La bella Helena, Rosa i Maria, Fulgor i Mort
de Joaquin Murrieta, La flauta màgica o Company. Gràcies al fet que
el Lliure va tenir l’encert de publicar els textos dels seus muntatges, tenim
editat el primer llibret complet d’una obra de Sondheim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada